Ets guapa

Ahir a la tarda amb els nens que venen a Dansa i Música creativa a Bellcaire vaig viure un moment molt especial. Després d'explicar el conte del” Peix Peixet” a través de la música i el moviment...Lucia, de 4 anys, s'aixeca, ve decidida cap a mi i em xiuxiueja a cau d'orella “- Ets guapa”, em fa un petó a la galta i torna a seure. Aquestes paraules no descriuen ni la meitat de l'autenticitat d'aquesta escena. 
Els ulls se m'omplen de llàgrimes de sentir un amor tan...autèntic. Les seves paraules sortien de la boca d'una nena de quatre anys...però la seva mirada, el seu gest, la seva presència...pertanyien a un ésser amb una saviesa de l'amor indescriptible. Jo no sóc ni la seva mare, ni germana, ni estic en el seu vincle familiar...tot just fa tres divendres que ve a ballar i ens acabem de conèixer. 
Lucia és la representant d'una situació que visc molts dies amb els nens. Em sento molt afortunada de poder experimentar l'amor lliure, sense judicis ni condicions. Treballar amb nens no és fàcil. Després de molts anys ara SÍ que ho puc dir...s'ha de ser especial.  Especial no vol dir ni ser millor ni pitjor. Però sí que has de conèixer el seu llenguatge. Sí que has de viure en un món màgic, ple d'imaginació i joc. Sí que has de tenir dosis i dosis de paciència, tolerància i respecte. Sí que has de ser autèntic, honest i sincer...i Sí, se'ls ha de tractar com a persones. Persones que necessiten un acompanyament vital perquè estan plens de anhels i d'experimentar la vida. Per això, és mouen, salten, corren, fan el “sandwitch”, com ells diuen, criden, riuen, ploren, s'enfaden, es barallen, discuteixen, es frustren...Us puc assegurar que una hora de presència absoluta amb ells, és una hora de “cócktel emocional” molt potent. 
    Jo em sento afortunada de poder estar al seu costat. D'acompanyar aquest procés. De veure'ls jugar i sentir-se feliços. De veure que els encanta ballar, jugar i sobre tot...
QUE TU JUGUIS I BALLIS AMB ELLS. Escolten les propostes de moviment amb ganes d'experimentar-les. Escoltes cada segon: -”Mira Mireia, és pot fer així!”, - “Mireia! o així!” -”Mireia, Mireia! Mira el que puc fer!!”. I llavors jo pronuncio cada un dels seus noms, i un per un, els hi dic que el que fan és meravellós i autèntic. Que es mouen molt bé. I que tenen una creativitat infinita. I que si no surt... no passa res, que jo els puc donar un cop de mà, o que ja sortirà en el seu moment. Després de tot, la vida tracta d'això: de provar, caure, crear i tornar a començar de nou. Jo no puc assegurar el futur d'aquests nens, (ni tan sols puc fer-ho amb el meu! :-D ) Però sí puc dir als pares que porten als nens a les meves classes, ja vinguin sols o acompanyats per ells, que els seus fills són unes persones amb molta saviesa. Que tenen molta sensibilitat, que s'obren a l'amor, l'escolta i el respecte. Que tenen ganes d'aprendre. De sentir-se acompanyants. Que han aprés a sentir i a ser conscients de les seves emocions i la dels altres. Que tenen dies de tots colors, com nosaltres, i que també hi ha nens que els hi pot no agradar ballar...i no passa res.. (afortunadament els que venen amb mi per ara els hi agrada a tots!!!)

    En definitiva, el que vull es donar les gràcies a aquests petits mestres que m'acompanyen cada dia. Voldria escriure tots els noms...però en son tants!!! 

Jo sé que ells aprenen molt de mi...però jo aprenc encara més d'ells.

Mireia Monterde
Mamacrea, família creativa