"En Pau plora.
Una tristesa acaba de
despertar-se. No sap per què. Tot just, fa una estona donava voltes,
saltava d'un costat a l'altre i ballava. Ara seu a terra. Amb el cap
baix.
Potser ha tingut un moment
complicat a l'escola, a casa, a la classe...però tampoc ho sap del
cert. Només sap que sent..així.
Els altres nens han deixat
de ballar també. S'asseuen al seu costat, intentant esbrinar el que
passa.
- És per què trobes a faltar a la mare?
- És per què vols marxar a casa?
- És per què potser et fa mal la panxa? Jo quan tinc mal de panxa ploro...
En Pau ho nega tot amb el
cap. Intenta dir algunes paraules però no l'acabem d'entendre del
tot.
Decideix separar-se del
grup, intenta amagar i reprimir les llàgrimes.
Un parell de nens el
segueixen, son amics de l'escola també. Volen saber d'on ve aquell
sentiment.
En Pau no vol que el vegin
plorar.
- Potser vol estar sol...o acompanyat...una bona opció seria preguntar-li què vol o necessita”- els hi comento.
- Vols estar sol o acompanyat?- pregunten amb una veu dolça.
En Pau triga uns segons a
contestar. I quan ho fa, ho fa en veu baixa.
- Diu que vol estar acompanyat!- em diu un dels nens emocionats.
- Doncs ja sabeu....
Els nens l'abracen. Passen
dos minuts en silenci. Jo i la resta de nens observem l'escena.
Tot segui en Pau s'aixeca.
- Poses més música? Vull ballar.
Dit i fet.
La música i la dansa ens
ajuden a créixer".
by Mireia
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada