Com a mares i pares oblidem...

La Llum, els colors, la possibilitat d'experimentar, de veure, d'observar, de construir per deixar caure... Ens oblidem. Com adults ens oblidem que vam ser nens i que també ens agradava jugar, experimentar, construir, observar... Tenir la possibilitat de viure un moment per a tu com a mare/pare i alhora tenir un moment per agrair que veient al teu fill@ jugant et pot transportar a ser nen/a de nou. Llavors el temps no és temps, i t'oblides del rellotge. I em preguntes...quina hora és? les 19h. Les 19h ja!!! Sí, perquè el temps passa de pressa, i passa molt més ràpid amb els nostres fills. Ahir gatejava...avui camina...demà no hi ha qui el pari... Ens oblidem de jugar a pilota. Ens oblidem d'amagar-nos i trencar un riure a l'aire amb la sorpresa de qui ens descobreix. Ens oblidem de mirar i travessar túnels... La memòria es transforma en una capsa que tanquem amb clau. I la clau que torna a obrir la caixa són els nens. Són els fills. Potser un dia, tot i el cansament, tot i el neguit , tot i el pensament compulsiu que ens fa preguntar si ho estem fent bé...serem capaços de reconèixer el nostre nen i tornarem a experimentar, observar, jugar a pilota, amagar... I llavors recordarem.. I ho farem amb el cor i l'ànima. Mireia Monterde